facep.jpg

Temps.jpg

El Temps

 

Allaus.jpg
Allaus
logo_FEEC-71x78.png

Visitants en linea

Tenim 22 visitants en línia
RSS
100 cims. Turó de Magarola, 430m. (Barcelonès)
100 cims. Turó de Magarola, 430m. (Barcelonès)

Recorregut de la sortida: Cerdanyola del Vallès (Canaletes)- Sant Iscle de Feixes- Font de Can Ferrer- Turó d’en Fotja- Portell de Valldaura (348 m)- Turó de Valldaura (419 m)- Turó de Magarola o del Maltall (430 m)- Turó de Sant Cebrià (435 m)- Coll de l’Erola (397 m)- Font Groga- Sant Medir- Can Borrell- Font de l’Ermetà- Font de Sant Vicenç del Bosc- Sant Cugat del Vallès.

Durada: 4 h 45 min.

Dificultat: Baixa- Mitjana, hi ha un desnivell absolut de 355 m aproximadament.

Esmorzar al Portell de Valldaura; i dinar a Sant Vicenç del Bosc o Sant Cugat.

La serra de Collserola, amb una superfície de 11100 Ha, té uns límits ben definits: al nord la vall del riu Besòs i al sud la vall del riu Llobregat; a l’oest la depressió del Vallès i les ciutats de Rubí, Sant Cugat i Cerdanyola del Vallès, a l’est el pla de Barcelona.

El relleu s’estructura en tres unitats diferenciades: per una banda, la carena barcelonina de Miramar que s’estén des del Turó de St Pere Màrtir, sobre el Llobregat, fins el turó de les Roquetes, damunt el Besòs, amb el cim més alt al Tibidabo (512 m). El pendent és pronunciat al vessant barceloní on nombroses rieres desguassen directament cap a mar, actualment canalitzades en el subsòl de Barcelona. De la carena principal surten diversos contraforts que baixen suaument cap al Vallès. Són d’importància les serres d’en Fotja, la de l’Arrabassada, les serres de Can Julià i d’en Rabassa, els turons de Can Pasqual, etc.

El clima de Collserola, considerat en general, és de tipus mediterrani amb les característiques que li són pròpies: hiverns suaus, estius secs i calorosos, oscil·lació tèrmica anual i diària moderada, precipitacions estacionals en conjunt escasses i fortament irregulars. L'observatori Fabra, situat a 432 m, al solell de la muntanya, és l'única font fiable de dades meteorològiques que recull ininterrompudament des del 1918. Aquestes dades donen una temperatura mitjana anual de 14,4 C; el mes més fred és el gener amb 7,1 i el més calorós juliol amb 22,8. Pel que fa a precipitacions, el total anual mitjà és de 619 mm, amb dos períodes humits: tardor i primavera i un intens eixut estival. Dades menys completes permeten creure que al vessant obac les temperatures són inferiors i les precipitacions superiors. Aquest i altres factors fan que a Collserola siguin evident i destacable l'existència de diversos microclimes, és a dir, de variacions locals importants. Hi influeix l'orientació, l'altitud, les inversions tèrmiques, les boires, l'exposició als vents, la presència d'un major o menor recobriment forestal, etc. Així es configuren diferents microambients, capaços d'acollir poblacions vegetals i animals de requeriments diversos.

El massís de Collserola s'emmarca biogeogràficament en la Regió Mediterrània. La seva vegetació ofereix, per tant, uns trets característics que permeten adaptar-la a la climatologia pròpia de la regió i especialment sobreviure els seus eixuts i calorosos estius: fullatge perennifoli, arbres relativament petits, diversitat i abundància arbustiva, inflamabilitat de la vegetació i diverses adaptacions a l'escassetat de l'aigua.
El paisatge actual del Parc conté un mosaic de boscos d’alzinars i roures, màquies, matolls, prats i camps de conreu, amb un clar predomini, però, de les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis). Aquesta configuració expressa la gran influència que ha tingut i té l'activitat humana en el conjunt de Collserola. L'àmplia distribució i multiplicitat d'ambients forestals combinada amb la presència d'ambients de caràcter més obert, màquies, brolles, prats i conreus ofereixen un ventall de recursos i possibilitats i permeten la presència d'una gran diversitat d'espècies adaptades als diferents ambients. Els alzinars amb roures allotgen alguns dels mamífers més característics del Parc: l'únic gran mamífer, el senglar, un dels carnívors més emblemàtics a la serra, la geneta i un dels rosegadors més comuns, el ratolí de bosc. La densitat d'ocells és elevada durant tot l'any: les espècies més freqüents són la mallerenga blava, el bruel, la merla, el tallarol de casquet i el cargolet. A les pinedes trobem tot tipus de mallerengues i l’esquirol.

Tres comarques són presents al territori de la serra; el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental. Els 9 municipis que l’integren són la gran urbe metropolitana que configuren Barcelona, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, el Papiol, St. Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès i Montcada i Reixac. La serra de Collserola, envoltada de ciutats i pobles que han crescut sense gaires límits al voltant del seu perímetre, té un caràcter singular. El verd i la frescor de la vegetació, l’amplitud de l’espai i la tranquil·litat dels boscos, fan d’aquest territori un lloc comú i un espai d’intercanvi.

La gran densitat de població que pressiona Collserola fa que la serra jugui un important paper ecològic, sense oblidar el gran valor paisatgístic que per la seva situació la converteixen en un magnífic mirador sobre les ciutat, un espai natural protegit (actualment en vies de declaració com a Parc Natural) d’esbarjo de la població. Collserola també ofereix als visitants, vagin a peu o amb bicicleta, la possibilitat de conèixer un territori amb un gran valor cultural i patrimonial.

Aquesta excursió recorre el nord-est del Parc de Collserola, una zona molt boscosa de grans alzinars que neixen a la carena de la serra i baixen suaument fins els límits del Parc, a la vora de les grans ciutats vallesanes.

La sortida es divideix en tres parts ben diferenciables: primer l’ascensió a la carena de Collserola, segon el passeig per la carena sobrevolant Barcelona i la tercera part és el descens a Sant Cugat per l’obaga de la Font Groga i la riera de Sant Medir.

Iniciem la sortida a Cerdanyola del Vallès, al barri residencial de Canaletes, prop del Parc de la Riera. Passem per sota de dos arcades d’un antic aqüeducte d’ús agrícola i entrem dins el Parc de Collserola. Anem seguint pistes transitades per bicicletes, senders estrets ufanosos i solitaris on en bon tros estan senyalitzats pel GR- 92, passem per grans masies com Can Catà i Can Lloses, esglésies de pagès com Sant Iscle de Feixes, resseguim el Torrent de Sant Iscle cobert per avellaners i roures fins dalt la serra d’en Ferrer i les proximitats del Forat del Vent (1h 10’). És aquest un punt de gran interès a la sortida per les privilegiades vistes que tenim a Barcelona cap al Est i a la plana vallesana, Sant Llorenç del Munt i el Montseny cap al Oest. Durant una horeta recorrerem la carena de Collserola, assolint la fita excursionista de la jornada: el Turó de Magarola que amb 430 m d’altitud i sense obstacles visuals al seu cim, és una fantàstica talaia; sota la nostra vista hi ha tota Barcelona i el Prelitoral central fins els cims blancs hivernals del Pirineu. Deixem la carena al Coll de l’Erola, lloc que anomena tota la serra que estem trepitjant, i iniciem el descens a la plana vallesana per un dels paratges més importants i bells de Collserola: la Vall de Sant Medir. Primer per la roureda de la Font Groga, la visita de la mateixa font, després seguint la llera de la riera sota uns majestuosos plataners, sentir el só de l’aigua, la visita a l’ermita de Sant Medir, la travessa per un bonic alzinar, etc... no deixarà a cap caminant indiferent, li encantarà. A Can Borrell (restaurant), a una hora més o menys del final de la caminada, deixarem de seguir el curs de la riera i ens enfilem muntanya amunt seguint el PR-C 38 per un sender una mica perdedor fins la font de l’Ermetà i la de Sant Vicenç del Bosc. Estem a tan sols un parell i escaig de quilòmetres de Sant Cugat però sembla que estiguem enmig del no res... la sensació de desorientació és sorprenent. Estem visitant els racons més inhòspits i verges de Collserola. A contra voluntat o no, el món urbà ens absorbeix i comencem a veure detalls que suposen el proper final de l’excursió. Donem per finalitzada la sortida a l’ermita del Crist de Llaceres, a pocs minuts del centre de Sant Cugat.



Visites destacades

L’església de Sant Iscle de Feixes. És un temple d’estil romànic construït al s.XII que originalment estava format per una nau coberta amb volta de canó i un absis de planta semicircular i volta de quart d'esfera situat a llevant, decorat amb una pintura romànica que actualment es troba al Museu Diocesà de Barcelona.
A principis del segle XX, la façana es va remodelar incorporant decoracions neogòtiques i eixamplant el campanar.

L’ermita de Sant Medir. És una ermita d’origen romànic situada al cor de Collserola, enmig de l’antic camí romà d’Egara a Barcino que passant per Sant Cugat entrava a la serra de Collserola per la vall de Gausac o més coneguda com vall de Sant Medir. Cada 3 de març s’hi celebra l’Aplec de Sant Medir que reuneix gent de Sant Cugat i de Gràcia. Tots plegats fan una gran festa, els de Sant Cugat fan la xocolatada per tots i els de Gràcia omplen les butxaques de caramels.
La campana de bronze que trobem al petit campanar es va col·locar el 1993 i pesa 180 kg!!

Ermita circular de Sant Adjutori. Aquesta ermita circular és una de les poques que es troben a Catalunya. L’ermita no és mencionada fins el 1120, amb el nom de Santa Maria de Gausac i posteriorment com Santa Maria del Bosc. A partir del s. XVI la capella fou més coneguda com a Sant Adjutori. Actualment es troba totalment restaurada i és una molt bona notícia que s’hagi aconseguit fer la rehabilitació perquè durant molts anys va estar en un estat lamentable. A les proximitats de l’ermita hi ha les restes d’un forn Ibèric.

Fotografies de la preparació:


Fotografies: Pol Martinez Rosell

 

Lloc sortidaEstació autobusos de Vilafranca del Pdès.
Inicidiumenge, 14 de març de 2010
Hora inici08:00
DificultatMitjana-fàcil
Duració4h 45m
TransportAutocar
MenjarEsmorzar i dinar
OrganitzaPol Martínez Rosell